16 novembre 2009

TÉ SENTIT (pensaments d'una "dire" que es fa gran...)

Quan la feina s'acumula, no arribes a tot, mires a l'horitzó i et sembla que el teu futur professional és tan lluny que ni tan sols el distingeixes bé... i et falten hores per tot arreu per arribar al teu propòsit... i te n'adones de que moltes de les hores que hauries d'estar dedicant a "apropar-te" a aquesta "futura" vocació professional te les passes a l'Esplai, a la Parròquia, a Confirmació, a la Delegació, a reunions, a misses, a pregàries, a sopars, a assamblees, a recessos...

... i per un moment penses: "amb aquest ritme... com i quan pretenc aconseguir arribar a allò que vull ser?"... i et preguntes: "estic perdent el temps?", "estic prenent una bona opció?", "quin sentit té?"...

... i llavors marxes d'excursió amb els de l'Esplai, per exemple... i aquell nen que tant li costa "seguir el ritme" de cop aprèn que s'ha d'escoltar quan algú parla, i el que sempre fa lo que vol quan vol te n'adones de que hi ha vegades que s'espera, i aquella que no coneixia encara ningú ara ja té una amiga... i mires els monitors i veus com juguen fins suar, s'unflen de paciència per "ensenyar" i "reensenyar" i gaudeixen infinitament amb els nens... i els mires a tots plegats i sents que te'ls estimes...

... i aleshores comprèns que no perds el temps (sinó que el guanyes)... que allò que vols ser no té sentit sense tot això que estàs rebent, que cal combinar les dues coses... i que val la pena seguir aquest camí!!


04 novembre 2009

La piel

Se desnudó lentamente, en silencio, notando sus dedos empujar cada una de las prendas de las que se emancipaba. Sentía como el suelo temblaba al recogerlas. Carla apreció el frío de su cuerpo desnudo. No era suficiente- algo pesaba demasiado. De pronto, deslizó sus dedos hasta el cuello y empezó a desengancharse de su piel, poco a poco, suavemente. Nunca antes se había desenganchado de ella, lo cual la avergonzó. Se miró. No estaba tan mal. Quizá un poco de maquillaje serviría. Empolvó pobremente sus antiguas mejillas ahora enrojecidas y decidió continuar con la renuncia,… Se paró. Se peinó y suspiró. Todavía no estaba preparada.


23 octubre 2009

Respostes

08 octubre 2009

La realitat

22 setembre 2009

DECISIONES

Aquel día decidió aliarse con la realidad para no perder el tiempo con la imaginación.

Decidió verdaderamente PRIORIZAR - poner en primer lugar lo más importante-, sin renunciar a lo imprescindible de las segundas y terceras posiciones. Eso sí, después.

Y decidió atar en corto su intensa vivencia de las cosas para poder contolar la siguiente página de aquella- Su- historia que le habían dejado escribir.




11 setembre 2009

¿Cómo que para nada?



¿Para qué? para nada
¿para qué? ¿para qué? para nada

¿Para qué andar descalza sin rumbo?
¿para qué izar las velas del mundo?
¿Para qué? para nada

¿Para qué rebajar la condena?
¿para qué si te mata la pena?
¿Para qué? ¿para qué? para nada

¿Para qué echar perfume a la vida?
¿para qué si te escuece la herida?
¿Para qué? para nada

¿Para qué continuar viviendo deprisa
buscando la suerte en la mierda que pisas?
te vas a volver a quedar sin volar ¿para qué?
Para nada, para nada
¿Para qué? ¿para qué? para nada

¿Para qué fusilar el olvido?
¿para qué si te pones a tiro?
¿para qué? para nada

¿Para qué una tregua de abrazos?
ni matar ni morir a balazos
¿para qué? ¿para qué? para nada

¿Para qué continuar viviendo deprisa
buscando la suerte en la mierda que pisas?
Te vas a volver a quedar sin soñar ¿para qué?
para nada, para nada
¿para qué? ¿para qué? para nada
para nada, para nada

¿para qué? ¿para qué?
Para nada te vale una vida varada
Hoy te toca romper la baraja
porque anclado ni subes ni bajas
para ser, para estar, para echar a volar
hoy te toca soltar las amarras
¿Para qué emborracharte de olvido
si te vas a beber lo vivido?
¿Cómo que para qué? porque puedes
y sé que si quieres te sobran la alas

¿Cómo qué para nada? ¿Cómo qué para nada?
¿Cómo qué para nada? ¿Cómo qué para nada?


Rosana.